EL SINTAGMA NOMINAL.
El sintagma nominal (SN) és el que té com a nucli un substantiu o un pronom:
una dona rossa
l’aigua
en Nicolau
aquella novel·la tan divertida que em vares deixar
els fills del cosí del pare de n’Aina
qualsevol dia d’aquests
qui no vulgui pols
això
nosaltres dos
Constituents del sintagma nominal.
L’únic element imprescindible en un sintagma nominal és un substantiu (o un element substantivat) o bé un pronom que facin de nucli.
A més, el sintagma nominal pot incloure determinants (els especificadors del substantiu) i complements, que concorden (sempre que sigui possible morfològicament) amb el nucli en gènere i nombre i s’hi subordinen:
una bibliotecària jubilada
els cabells llisos
Aquesta n’és, doncs, l’estructura bàsica:
SN = (determinant) + nucli +(complement)
La funció de determinant la realitzen els articles, demostratius, possessius, numerals, quantitatius, indefinits i alguns interrogatius i relatius:
la / aquesta / la teva / la segona / qualsevol / quina /... taula
Atenció!: Alguns gramàtics distingeixen determinants i quantificadors; aquests darrers inclouen els numerals, quantitatius i indefinits.
El complement del nucli del SN s’anomena complement del nom (CN).
La funció de complement del nom poden realitzar-la:
— L’adjectiu (o el sintagma adjectival):
la taula rodona / blanca / més petita / nova de trinca /...
— Un sintagma nominal regit per una preposició:
la taula de la cuina / de fusta / del mestre /...
— Un SN:
Bartomeu, el secretari del director / el meu cunyat / ...
— I fins i tot una oració:
la taula que heu comprat / de la qual parlàrem /...
Tant els especificadors com els complements del SN poden ser més d’un:
els altres tres vestits
una lleona vella i quasi cega
Com que el complement del nom pot incloure un SN, podem trobar la mateixa estructura repetida diverses vegades dins un mateix sintagma:
La finestra del segon pis de la finca de la cantonada. [complement de finestra]
La finestra del segon pis de la finca de la cantonada. [complement de pis]
La finestra del segon pis de la finca de la cantonada. [complement de finca]
Podem trobar diversos sintagmes nominals coordinats:
el fill i la filla
en Josep, na Magdalena o n’Antoni Ignasi
Funcions del sintagma nominal.
El SN pot fer diferents funcions dins l’oració:
Una taula rodona és molt pràctica. [funció: subjecte]
Hem comprat una taula rodona. [funció: complement directe]
Els cavallers es reunien al voltant d’una taula rodona. [al voltant d’una taula rodona fa la funció de complement circumstancial] etc.
EL SUBJECTE
Podríem dir que la funció principal del SN és la de subjecte de l’oració.
El subjecte (S) és l’element (persona, cosa...) al qual s’atribueix el predicat de l’oració, és a dir, és l’element del qual es predica alguna cosa. Concorda amb el verb en persona i nombre:
Jo esperaré.
Les cartes han arribat a les nou del matí.
El seu oncle era el batle del poble.
Una caminada de cinc hores no convé a tothom.
El subjecte sol ser un SN, com es veu als exemples anteriors, però també pot ser una oració (que en aquest cas serà subordinada):
Que plogui avui no significa que s’acabi el problema de l’aigua.
Caminar cinc hores no convé a tothom.
Generalment, la posició del subjecte és davant del verb o del predicat, molt sovint al principi de l’oració, però algunes vegades el podem trobar darrera:
No m’agraden els plàtans tan madurs.
Sóc jo qui no hi vol anar.
Ha vengut la Glòria?
Pot passar que el subjecte de l’oració no hi aparegui [O]:
a) Quan la desinència verbal fa evident quin és el subjecte (jo, tu...) sense possibilitat de confusió:[O]
[O]Venien contents del cinema.
b) Quan el subjecte és un element expressat fa poc en el discurs:
Joan va aparèixer i no va dir res. [O]Després va començar a parlar amb ella.
c) En les construccions impersonals amb el pronom se o amb el verb en 3ª persona plural (en aquests casos el subjecte és indeterminat):
En aquesta oficina [O] es treballa molt tranquil.
[O] Diuen que el secretari dimitirà.
d) En les oracions amb verb impersonal, conjugat sempre en 3ª persona (verbs meteorològics, verb haver-hi):
[O] Plou.
[O] Hi ha molts policies.
Podem considerar impersonals les oracions que, no tenint un subjecte realitzat lèxicament, rebutgen la inserció d’un pronom nominatiu com ell, ells. En els altres casos no es tractaria d’oracions impersonals, sinó d’oracions amb el subjecte elidit :
Ell va pensar molt sobre el tema [oració amb subjecte elidit]
Aquí (ell ) es treballa molt dur. [oració impersonal]
( Ell) plou. [oració impersonal]
(Ell) hi ha. [oració impersonal]