ORTOGRAFIA DE O/U ÀTONES.

Les grafies o i u en posició àtona, en la major part del català oriental, es pronuncien igual, [u]; per això poden ser útils les regles següents:

1. En posició final de substantius i adjectius s'escriu -o en la major part dels casos: carro, ferro, flonjo, fondo, gerro, monjo, morro.

Encara que hi ha alguns mots que acaben en -u: individu, continu, ingenu...

S'escriu amb -os el plural de molts substantius i adjectius masculins: pisos, espessos, braços, lletjos, fluixos, reflexos, cartutxos.

2. La desinència (del català central i nord-occidental) de la primera persona singular del present d'indicatiu s'escriu amb -o: aferro, perdo, redueixo, tanco.

3. A interior de paraula, com en el cas de a/e, podem cercar un mot de la mateixa família, és a dir, amb el mateix lexema, que tengui el so en posició tònica, per saber si hem d'escriure o o u: joventut (jove), punyada (puny).

Quan es tracta de radicals verbals, igualment podem recórrer a la tercera persona singular del present d'indicatiu:

posaves (posa), mudat (muda).

Atenció!: els verbs collir, cosir, escopir, sortir i tossir tenen els radicals àtons amb o i els tònics amb u (collia, culls; escopint, escupen; sortiran, surt).

Els verbs poder i voler tenen els radicals àtons amb o, llevat de les formes vulguem i vulgueu (present de subjuntiu i imperatiu).

Cal anar amb compte també amb els cultismes (pseudoderivats): bucal (boca), curvatura (corba), exclusiu (cloure), fusió (fondre), humà (home), juvenil (jove), mucosa (moc), mundial (món), nutritiu (nodrir), titular (títol)...