MARC LEGAL



Entenem per política lingüística el conjunt d’actuacions fetes des del poder (polític, cultural, social, econòmic, etc.) per determinar l’ús que ha de tenir una llengua (o més d’una) en una comunitat o organització determinada.

Si comparem els mapes polítics amb els mapes lingüístics, ens adonarem ràpidament que els límits de les comunitats lingüístiques no solen coincidir amb fronteres polítiques; n’és una evidència el fet que en el món hi ha moltíssimes més llengües que estats.

Els estats plurilingües (que són la gran majoria) practiquen polítiques igualitàries o no igualitàries pel que fa a les llengües. Una política lingüística igualitària tracta d'una manera igual totes les llengües o comunitats lingüístiques de la societat sobre la qual s'aplica.

Un pas endavant en la consecució de l'igualitarisme lingüístic generalitzat va ser l'aprovació, el 1996, de la Declaració Universal de Drets Lingüístics per una seixantena d'ONG, unes quaranta delegacions del PEN Club Internacional i experts en drets lingüístics de tot el món. El document pot constituir el punt de partida d'una Convenció de les Nacions Unides sobre aquest tema tan
important:

DECLARACIÓ UNIVERSAL DE DRETS LINGÜÍSTICS (1996)

Article 10

1. Totes les comunitats lingüístiques són iguals en dret.

2. Aquesta Declaració considera inadmissibles les discriminacions contra les comunitats lingüístiques basades en criteris com ara el seu grau de sobirania política, la seva situació social,
econòmica o qualsevol altra, així com el nivell de codificació, actualització o modernització que han
assolit llurs llengües.

3. En aplicació del principi d'igualtat cal disposar les mesures indispensables perquè aquesta igualtat sigui efectiva.

Article 12

1. En l'àmbit públic, tothom té dret a desenvolupar totes les activitats en la seva llengua, si és llengua pròpia del territori on resideix.

2. En l'àmbit personal i familiar tothom té dret a usar la seva llengua.

Article 16

Tot membre d'una comunitat lingüística té el dret de relacionar-se i ser atès en la seva llengua pels
serveis dels poders públics o de les divisions administratives centrals, territorials, locals i supraterritorials als quals pertany el territori d'on és pròpia la llengua.



El tret més característic del marc legal de la llengua catalana és, segurament, la diversitat de situacions segons les zones del domini lingüístic.


A l'Estat espanyol, la llei superior és la Constitució de 1978:

CONSTITUCIÓ ESPANYOLA (1978)

Article 3

1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la.

2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes
d'acord amb els seus Estatuts.

3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.



La política lingüística de l'Estat espanyol no és igualitària, perquè imposa una llengua oficial a tot el territori i privilegia, per tant, una comunitat lingüística, la castellanoparlant, sobre les altres. El castellà és l'única llengua que és oficial fora del seu territori històric i és l'única que no ha de compartir l'oficialitat amb una altra en el seu territori històric. Per altra banda, és l'única llengua oficial en les institucions comunes i l'única que tots els espanyols han de conèixer. I és l'única
que la Constitució anomena directament.


Les possibilitats que ofereix la Constitució a les altres llengües i modalitats són desenvolupades als estatuts d'autonomia de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears:

ESTATUT D'AUTONOMIA DE CATALUNYA (1979)

Article 3

1. La llengua pròpia de Catalunya és el català.

2. L'idioma català és l'oficial de Catalunya, així com també ho és el castellà, oficial a tot l'Estat
espanyol.

3. La Generalitat garantirà l'ús normal i oficial d'ambdós idiomes, prendrà les mesures necessàries
per tal d'assegurar llur coneixement i crearà les condicions que permetin arribar a llur igualtat
plena quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya.

4. La parla aranesa serà objecte d'ensenyament i d'especial respecte i protecció.



ESTATUT D'AUTONOMIA DE LA COMUNITAT VALENCIANA (1982)

Article 7

1. Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà. Tothom té
dret a conèixer-los i a usar-los.

2. La Generalitat Valenciana garantirà l'ús normal i oficial d'ambdues llengües, i adoptarà les mesures necessàries per tal d'assegurar-ne el coneixement.

3. Ningú no podrà ser recriminat per raó de la seua llengua.

4. Hom atorgarà protecció i respecte especials a la recuperació del valencià.

5. La llei establirà els criteris d'aplicació de la llengua pròpia en l'Administració i l'ensenyament.

6. Hom delimitarà per llei els territoris en els quals predomina l'ús d'una llengua o de l'altra, així com els que puguen ser exceptuats de l'ensenyament i de l'ús de la llengua pròpia de la Comunitat.




LLEI DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA (1998)

Article 2

1. El català és la llengua pròpia de Catalunya i la singularitza com a poble.

2. El català, com a llengua pròpia, és:

a) La llengua de totes les institucions de Catalunya, i en especial de l'Administració de la Generalitat, de l'Administració local, de les corporacions públiques, de les empreses i els serveis públics, dels mitjans de comunicació institucionals, de l'ensenyament i de la toponímia.
b) La llengua preferentment emprada per l'Administració de l'Estat a Catalunya en la forma que aquesta mateixa determini, per les altres institucions i, en general, per les empreses i les entitats que ofereixen serveis al públic.

3. El que disposa l'apartat 2 implica un compromís especial de les institucions per a promocionar-ne el coneixement i fomentar-ne l'ús entre els ciutadans i ciutadanes, amb independència del caràcter oficial del català i del castellà.



Lleis com les anteriors són innecessàries per a segons quines llengües. Que s'hagin d'explicitar drets tan naturals com aquests (que els membres de la comunitat lingüística puguin usar la llengua
pròpia en els diferents àmbits) demostra que el català és una llengua minoritzada, una llengua que cal conduir a la normalitat després d'un procés històric de subordinació a altres idiomes, els quals han estat imposats jurídicament des del segle XVII.


L'Estatut d'Aragó (1982) no declara oficial la llengua catalana al territori de la Franja, tan sols es refereix a les diverses modalitats lingüístiques i indica que gaudiran de protecció.

L'Estatut de Múrcia ignora l'existència de la llengua catalana a la zona del Carxe.



Fora de l'Estat espanyol, hi ha també marcs legals diferents:

A Andorra, territori sobirà, el català és la llengua oficial.

La Catalunya Nord depèn de l'Estat francès, en el qual hom permet, simplement, que les llengües i cultures regionals formin part dels programes escolars als territoris respectius.

A l'Alguer no hi ha tampoc cap reconeixement oficial. Una llei general de 1999 esmenta totes les minories lingüístiques de l'Estat italià i dóna certes atribucions culturals i escolars als poders locals.