EL CONTE, LA NOVEL.LA, EL TEATRE, LA POESIA, LA BIOGRAFIA, EL DIARI I LES MEMÒRIES
El conte
El conte és una narració generalment breu, que explica una sèrie de fets reals o inventats, amb la intenció de divertir o moralitzar.
Per bé que sovint la història de la literatura l’hagi considerat de segona categoria, el conte és un dels gèneres literaris més tradicionals i populars. Tothom recorda els títols dels contes més coneguts que d’infants ens han estat explicats a l’hora de menjar, de dormir o, encara millor, pel sol plaer de ser explicats.
El conte tradicional
El conte tradicional acostuma a ser una narració breu i d’estructura simple, transmesa de generació en generació per via oral fins a perdre’s la identitat de l’autor i formar part de la pròpia cultura. Per això una mateixa història es presenta en diferents versions o variants encara que sempre amb la mateixa finalitat: entretenir i moralitzar, principalment gràcies a la presència de fets i de personatges fantàstics, sovint símbols o representacions de temes o condicions humanes. Qui no recorda la bruixa dolenta, l’ogre monstruós, el rei vanitós, la fada bona, l’infant innocent... o els animals que parlen, els encanteris, els maleficis, els somnis, etc.?
El conte d’autor
Al marge del conte tradicional, molts escriptors sobretot moderns han conreat aquest gènere. És l’anomenat conte literari o culte, ja que en aquest cas sí que en coneixem l’autor i se sol tractar de textos escrits. De fet, són narracions curtes, més o menys breus, en què el tema o l’acció es concentra a fi de provocar un major efecte final. Se solen publicar en reculls sota un títol genèric i cada conte és independent tot i la relació que pugui tenir amb la resta.
La seva reduïda extensió fa que els aspectes formals també quedin força limitats, sobretot si els comparem amb els d’una novel·la. Per alguna cosa el conte s’ha comparat a una novel·la condensada; o de vegades un conte ha servit d’esbós per a una futura novel·la. Així ens trobem com els personatges, en general, no presenten una caracterització gaire complexa i sovint són el resultat de la pròpia acció.
Com en tot text narratiu, en un conte hi hem de saber identificar els elements següents:
Argument
Personatges
Espai
Temps
Punt de vista del narrador
L’estructura lineal és la que presenta els fets seguint unes parts determinades: presentació o exposició, desenvolupament o nus i desenllaç o final. Però també podem llegir contes amb estructures molt més lliures i originals. Això no vol dir que no hi hagi contes d’una complexa elaboració i difícils d’entendre. Cada conte, cada recull, cada autor tenen les seves claus per descobrir i per entendre’n el significat, el sentit o la "gràcia". Per això, més que la història en si, un personatge, un aspecte concret, el lector de contes ha de saber copsar l’obra en el seu conjunt. A vegades pot ser la finalitat, el to, l’actitud amb què ha estat escrit (realista, sarcàstic, irònic, al·legòric, didàctic, moralista...) la veritable clau que ens en faci entendre i valorar el significat, el sentit, la "gràcia".
Llegir contes i entendre’ls
En tot cas, el més recomanable és llegir contes, força contes i de tot tipus. Per fer boca, us proposem la lectura del conte "La guerra" del més conegut com a poeta però també excel·lent prosista Josep Carner.
La novel·la
Gènere per excel·lència de la narrativa, la novel.la escrita generalment en prosa i d’una complexitat i llargària considerables, s’origina ja per ser llegida, a diferència d’altres gèneres anteriors com la poesia o el teatre (que inicialment eren "dits").
Com indica el seu mateix nom (derivació de nova), la novel·la narra fets la successió dels quals constitueix una història fictícia (encara que es pugui basar en fets reals, succeïts, l’hem de considerar diferent de la realitat).
Aquesta història relatada serveix, doncs, de fil conductor de la vida d’uns personatges, d’un espai i d’un temps determinats on s’encabeix l’acció, una acció que pot ser contada de diferents punts de vista.
Història i narració
Les històries, els arguments de les novel·les, no sempre presenten una estructura lineal, sense cap alteració temporal. Aquesta és la diferència entre història i narració: en la primera, la successió de fets és narrada seguint l’ordre del temps real (com hauria passat en la realitat), mentre que, en la narració, és tal com està explicada.
Un exemple il·lustratiu pot ser el de la novel·la biogràfica, en què comença la narració quan el protagonista es troba moribund i mitjançant una gran retrospecció ens relata la seva vida (història). El cas a la inversa és l’anticipació: quan se’ns avança algun fet que succeirà (ja que el narrador omniscient ja ho pot saber).
Els personatges
Els personatges de la història són les creacions fictícies de les persones que prenen part en l’acció.
S’han de caracteritzar i descriure d’una manera prou consistent perquè adquireixin versemblança: no cal dir que certs personatges d’obres literàries (novel·la, teatre, cinema, còmic) han esdevingut ídols o herois famosos...
Hi ha dues maneres de caracteritzar els personatges: directa o indirecta. La primera és la feta pel mateix narrador mitjançant les seves descripcions (física o psicològica), mentre que la segona és per mitjà de l’actuació del mateix personatge (actitud general, manera de parlar, evolució...); així és com el lector es va fent idea de com és. Sovint trobem els dos procediments en una mateixa obra, sobretot quan el personatge té un cert protagonisme i mostra una evolució al llarg de la novel·la.
Temps i espai
El quan i l’on en els quals s’emmarca la història també tenen un paper fonamental en tota novel·la, sobretot per donar-hi versemblança, realisme, simbolisme... El mateix passa amb l’ambientació i amb tot l’entorn d’aquest món creat que, recordem-ho, és de ficció, però pot no semblar-ho. Tant si la novel·la es situa en una època històrica, com si és moderna o coetània, o si es tracta d’una novel·la de ciència-ficció cap detall no pot fallar ni hi pot faltar.
El teatre
El text
És l’escrit que recull la història que es vol representar. El text teatral pot anar d’un simple guió inicial i de suport per a la representació (text canemàs o text idea) a una autèntica obra literària.
Als diferents diàlegs entre personatges s’hi afegeixen les acotacions: les diferents entrades i sortides dels personatges, indicacions de com han d’anar vestits, com s’han de moure, com han de representar el fragment, a qui el dirigeixen, etc.
L’autor
S’entén per autor qui escriu inicialment l’obra. No l’hem de confondre amb el director, que és qui es responsabilitza de la posada en escena. En alguns casos pot aparèixer la figura del dramaturg o adaptador, que és qui en fa el muntatge pròpiament dit o bé una nova versió.
L’actor
És qui representa i, de fet, el gran protagonista ja que, en darrer terme, és qui surt a escena. Per a una bona representació ha de tenir cura de molts aspectes: veu i dicció, gest i moviment... Entre l’actor i el personatge s’estableix una relació especial: hi ha escoles teatrals que en propugnen la identificació; mentre d’altres creuen que és l’actor qui es fa seu el personatge. Igual que en el cinema, es creen amb facilitat personatges prototipus: l’heroi (bo), l’antagonista (el dolent)... Com a anècdota, val a dir que durant molts segles els actors només eren homes, que es disfressaven i canviaven la veu quan feien papers femenins.
L’escenografia
Reuneix aquells elements que donen més significat i versemblança al muntatge, fonamentals en la majoria de casos. A l’hora d’una interpretació, tots sabem la importància que té un vestuari o, si voleu, una disfressa, una màscara, un maquillatge, un pentinat... Igualment és important la decoració, que ha estat molt variable al llarg de la història: des d’escenaris artificiosos i espectaculars a escenaris realistes, simples, simbòlics... Altres elements importants poden ser la luminotècnia, el so o altres efectes especials, la música...
L’espai
És el lloc on es representa l’obra, anomenat escenari. Al llarg de la història el teatre ha canviat molt la seva forma i importància. Des dels amfiteatres grecs als teatres a la italiana (espais tancats i específics, tal com els coneixem actualment), passant per l’important teatre medieval: el religiós, representat a les mateixes esglésies o el profà, muntat al mateix carrer sobretot.
Durant el darrer segle, s’han provat altres escenaris: circulars, múltiples, enmig del mateix públic, en llocs insòlits..., sempre relacionats amb el tipus d’obra.
El públic o espectador
Cal considerar-lo un element també fonamental, gairebé imprescindible perquè és, en definitiva, el destinatari del teatre. No hi ha espectacle teatral si no hi ha públic. La seva presència ha estat clau per a l’evolució dels escenaris i del mateix teatre. A més, ha de provocar l’acceptació o el rebuig d’un cert tipus de teatre, depenent de la seva assistència.
Gèneres teatrals
Dins dels grans gèneres teatrals, hem de saber distingir principalment la tragèdia, la comèdia i el drama, a part d’altres formes i tipus prou ressenyables.
Poesia i vers
Sovint s’ha identificat la poesia amb l’ús del vers, però això no exclou que algunes proses tinguin un alt contingut poètic i que, de fet, es puguin considerar poesia.
A l’hora de llegir poesia
No cal dir que la lectura poètica requereix una disponibilitat i un esforç major a la d’altres lectures. Cal llegir i rellegir el poema, i no pas com si fos el diari; a poc a poc i si és possible en veu alta per copsar millor la seva mètrica, ritme, rima o possibles figures retòriques. Moltes vegades ens caldrà l’ús del diccionari o d’altres obres per comprendre millor el seu contingut; no oblidem que –depèn de l’autor i obra– sovint apareixen referències claus per al sentit del poema, vocabulari culte o artificiós i qui sap si polisèmic o rebuscat.
La mètrica té en compte principalment el nombre i la disposició de les síl·labes de què es compon un vers, així com de la seva relació amb la resta de versos. Per això, no serà el mateix si els versos d’una estrofa rimen i si tenen el mateix compte sil·làbic, si són versos blancs (no rimen) o si són lliures (no sotmesos a cap mesura mètrica).
Cal recordar que en la mètrica catalana les síl·labes d’un vers es compten fins a l’última síl·laba tònica. Tampoc no oblidem els diferents fenòmens de contacte vocàlic: la sinalefa, el hiat i l’elisió; que els versos d’art major (més de vuit síl·labes) poden presentar cesura (una petita pausa entre vers i que el divideix en dues parts o hemistiquis).
El ritme l’aporta una certa combinació entre síl·labes àtones i tòniques.
La rima –repetició dels sons del final de dos o més versos a partir de l’última síl·laba tònica– pot ser de dos tipus: assonant, quan només es repeteixen els sons vocàlics, i consonant, quan coincideixen tots els sons.
Un altre element important a tenir en compte és l’encavallament, fenomen que fa referència al fet que una expressió o una mateixa frase es veu trencada pel canvi de vers.
Els versos s’anomenen pel seu nombre de síl·labes. Podem trobar des d’un monosíl·lab (cas excepcional) a versos de dotze síl·labes també anomenats alexandrins (solen presentar cesura a la sisena). Els versos més usats són els heptasíl.labs en art menor i el decasíl.lab en art major; aquest darrer amb cesura a la quarta, cinquena o sisena, depenent del seu origen (català, castellà o francès respectivament).
Igualment, quan els versos s’agrupen formant una unitat determinada, aquesta s’anomena estrofa. Les estrofes més conreades, per nombre de versos, poden ser:
Finalment, com ja hem apuntat, també podem trobar versos sense rima o ni tan sols regularitat mètrica. Són els versos blancs o versos lliures.
La biografia
La biografia és la narració de la vida d’una persona, especialment de personatges coneguts, que sol relacionar els fets pels quals va destacar amb els esdeveniments de la seva vida.
Models
Observeu els diferents models de biografia que hi ha:
El diari personal
Tal com ens indica el seu nom, el diari, o també dietari, parteix de la idea d’anotar, diàriament o si més no força sovint, els fets que a un li passen, allò que pensa, sent, reflexiona...
L’aplec d’aquests textos o articles, degudament datats, poden formar obres d’una gran vàlua, no sols per al mateix autor, sinó sobretot per a l’estudi literari, històric, políticosocial, etc. Així, ens trobem que, antigament, els anomenats dietaris adquirien sobretot un sentit o intenció de crònica històrica i, al marge dels arxius o documents oficials, sovint han estat fonamentals per conèixer aspectes socials que moltes vegades no recull la "història oficial".
Trets fonamentals
Si el diari té un tret fonamental aquest és, sens dubte, l’existència d’un "heroi real", o sigui, d’un autor-testimoni, enfront del protagonista o "heroi fictici" propi de la novel·la. És aquesta credibilitat i un cert esperit històric que ha de tenir el testimoni d’una època determinada, al marge de l’anècdota personal o dels mèrits estrictament literaris o estilístics, el que omple d’un indiscutible interès aquest mal anomenat subgènere.
A més, cal tenir present que, a diferència de les memòries, els diaris o dietaris són escrits coetàniament als fets esdevinguts i que, tal com apunta J. Murgades, "deixant de banda motivacions secundàries com és ara l’esbarjo, desig d’autojustificació, narcisisme, etc., en la major part dels casos, l’objectiu perseguit per l’autor és el de deixar constància de què ha estat la seva vida en el context històric que l’ha envoltada, tot establint una relació dialèctica entre aquests dos pols, l’individual i el col·lectiu, que li permetin a ell, i de retruc al lector, de comprendre’s més a si mateix i al seu temps".
Finalment, val a dir que la manca d’estudis i la d’una tipologia més o menys aclaridora fa difícil concretar i delimitar aquest gènere, i més si tenim en compte la gran diversitat de continguts i de temes que solen presentar els dietaris. Aquest problema no els resta importància sinó que reflecteix la seva riquesa i el seu interès.
Les memòries
Per un simple acte de testimoniatge o vés a saber també si per una certa fatuïtat, les persones, quan arribem a una certa edat, tendim a aturar-nos en el record i ens agrada tornar a presenciar, a comentar allò que hem viscut en el passat.
Aquesta facultat tan humana, i alhora tan necessària, l’anomenem memòria, nom (generalment en plural) que també serveix per esmentar l’obra escrita, de caràcter clarament autobiogràfic, i centrada en l’experiència vital de l’autor juntament, és clar, amb els personatges, els llocs, els fets històrics... que ha viscut o en què ha participat.
Trets bàsics
Així, doncs, les memòries s’inscriuen en el grup de gèneres autobiogràfics. Tanmateix, tenen un tret principalment distintiu respecte dels diaris o dietaris: mentre que aquests són escrits en present, o sia, coetàniament als fets esdevinguts, dia per dia, les memòries són narrades en passat, de forma retrospectiva. L’autor evoca tot allò viscut ja des d’una certa perspectiva o distància. Aquesta és una altra diferència important, conseqüència de la primera: el fet que siguin escrites amb posterioritat provoca que també canviï la visió o l’actitud de l’autor sobre qualsevol situació, i en certs casos el resultat pot ser molt diferent, gairebé oposat.