ACCENT OBERT I ACCENT TANCAT.
Algunes vocals, seguint les normes d’accentuació, duen accent gràfic. Aquest accent pot ser obert ( ` ) o tancat ( ´ ). També se’n pot dir accent greu ( ` ) o agut ( ´ ).
Les vocals més obertes (A, E oberta, E neutra, O oberta) duen accent obert o greu: bacallà, cafè, vuitè, arròs.
Les vocals més tancades (I, U, O tancada, E tancada) duen accent tancat o agut: química, comú, món, esperaré.
Atenció!!!: En cas de dificultat, convé tenir en compte que:
a) La E de les desinències verbals del futur, del pretèrit perfet d’indicatiu i de l’imperfet de subjuntiu sempre porta accent tancat:
esperaré, viuré; digué, perdérem, teméreu; volgués, batéssim, féssiu.
b) Els mots aguts solen dur accent obert damunt E (è) i accent tancat damunt O (ó):
vintè, portuguès, comprèn carbó, saborós, aviació, reunió, visió.
Excepcions:
É: abecé, clixé, consomé, peroné, puré, ximpanzé, etc.
Els compostos de té i ve: manté, obté, reté, convé, revé.
Els compostos de bé i de més: gairebé, també; només, endemés.
accés, excés, procés, succés, congrés, ingrés, progrés, revés, través, adés, després.
Les formes verbals atén, entén, estén, pretén, encén.
amén
Ò: això, açò, allò, però, etc. Els compostos de so, tro, bo, to, clos, os, gros: ressò, retrò, de debò, semitò, reclòs, renòs, engròs.
arròs, espòs, repòs, terròs.
c) Els mots plans i esdrúixols solen dur accent obert damunt E (è) i O (ò):
dèbil, règim, època, ciència; mòbil, sòlid, història, embòlia.
Excepcions:
É: créixer, ésser, néixer, prémer, témer. feréstec, préssec, préstec. cérvol, déntol, llépol, créixens, església.
érem, éreu.
Ó: estómac, fórmula, pólvora, tómbola.
fórem, fóreu, fóssim, fóssiu.
córrer.
NORMES D’ACCENTUACIÓ
L’accent gràfic, obert o tancat, serveix per indicar quina és la síl·laba tònica dels mots polisíl·labs (és a dir, els que tenen més d'una síl·laba). Les normes d’accentuació ens estalvien haver de posar accents en totes aquestes paraules.
Distingim tres tipus de mots:
a) Aguts, la síl·laba tònica dels quals és la darrera: il·lusió, cantant.
b) Plans, la síl·laba tònica dels quals és la penúltima: manera, fàcil.
c) Esdrúixols, la síl·laba tònica dels quals és l’antepenúltima: àguila, estúpida.
1. Els mots aguts s’accentuen quan acaben en –a, -e, -i, -o, -u, -as, -es, -is, -os, -us, -en, -in:
Deià, vuitè, Martí, això, ningú, diràs, pagès, país, verdós, barnús, entén, elimín.
No s’accentuen, en canvi, mots aguts com: ocell, desmai, remei, Andreu, estiu, entram, entrau, condol, suec, estret, despatx, ciutats, diran...
(Els mots com desmai, remei, estiu, entrau no s’accentuen perquè la –i i la –u finals no són tòniques: són mots que acaben en diftong decreixent).
2. Els mots plans s’accentuen quan no acaben en –a, -e, -i, -o, -u, -as, -es, -is, -os, -us, -en, -in:
difícil, cantàrem, exàmens, àrab, conèixer, sentíeu, dèieu.
Atenció!: Els mots com sentíeu, dèieu, s’accentuen perquè acaben en diftong decreixent i en triftong, per tant, la -u és una vocal 'especial' anomenada semivocal.
No s’accentuen, seguint les normes indicades, mots plans com: tenia, volies, partien, examen, etc.
3. Els mots esdrúixols s’accentuen tots: mòmia, llàstima, colònies, boníssima, resistència, pèrdua.
4. Hi ha una sèrie de paraules, en bona part monosíl·labes, que no haurien de dur accent segons les regles generals, però que duen un accent gràfic especial, anomenat diacrític.