LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA

Una llengua és un sistema bastant complex, amb una gran quantitat de variacions.

Així, per exemple, en català, són sinònimes les expressions col·loquials "Camino pel jardí" i" Camín pes jardí". La primera la podria dir un catalanoparlant de Girona i la segona, un de Palma. Les diferències serien degudes a la procedència geogràfica.

Diem que la persona de Girona i la de Palma parlen cadascuna una varietat geogràfica o dialecte del català.

A més de les distàncies geogràfiques, entre els parlants d'una llengua hi ha distàncies cronològiques o temporals i distàncies socials, que comporten altres tipus de varietats lingüístiques (les anomenades temporals i socials respectivament). És lògic que els individus d'una mateixa
zona, d'una mateixa generació o d'un mateix grup social facin un ús més igual de la llengua que altres parlants d'aquesta, simplement perquè es comuniquen més entre ells.

D'altra banda, un usuari competent adapta l'idioma a les exigències de la situació en què es troba. Per exemple, podríem dir que aquestes dues frases signifiquen el mateix, però, segons les circumstàncies, la mateixa persona n'usaria una en lloc de l'altra:

– Declaro, sota jurament, no haver participat en cap dels actes denunciats.

– Te juro que jo no he fet res de tot això.


Es tractaria, en aquest cas, de dos registres diferenciats del català, un de més formal (primera frase) i un altre d'informal (segona frase).

Totes les llengües tenen dialectes o varietats i tenen registres. Les varietats van associades als usuaris i a les seves característiques. Els registres es relacionen amb la situació comunicativa

Així, doncs, l'ús d'un registre o d'un altre per part del parlant depèn de la situació o, més concretament, de la manera com es manifesten i s'interrelacionen aquests quatre elements:

– El camp temàtic a què es fa referència (que pot ser tècnic, és a dir, especialitzat, o bé no
ser-ho).

– El canal o mode de comunicació (oral espontani, oral no espontani, escrit...).

– La intenció (informar, convèncer, fer entendre, divertir, produir plaer estètic...).

– El nivell de formalitat (segons el tipus de relació entre els interlocutors, més familiar o més distanciada).


Els textos produïts en les mateixes condicions tenen uns trets lingüístics semblants i pertanyen al mateix registre.

Cada llengua té un sistema de registres propi, que depèn de les circumstàncies en què s'han format i de les situacions viscudes. Amb relació als individus, en general, com més nivell cultural té un parlant, més competència mostra en el domini dels registres, tant pel que fa a la quantitat com a la qualitat.




Vegem tres registres bàsics i les característiques que hi
són predominants:

En una posició més o menys intermèdia hi hauria el que s'han anomenat REGISTRES FORMALS NEUTRES, que són els relacionats amb la comunicació pública generalitzada. Bàsicament es tracta de llengua escrita o llegida, amb la finalitat d'informar d'una manera objectiva, clara i funcional. Van molt lligats a la varietat estàndard. Serien textos d'aquests registres, per exemple, els
informatius de ràdio o de televisió, la major part de pàgines d'un diari o d'una revista i dels llibres de text dels escolars, els llibrets d'instruccions dels electrodomèstics, les enciclopèdies, etc.

També podríem parlar d'un registre administratiu, periodístic, esportiu, jurídic, comercial, parlamentari, etc.



La varietat estàndard

L'estàndard és la llengua comuna, general i supradialectal que serveix de model de referència per a tota la comunitat lingüística.

És una varietat neutra, que no és pròpia de cap grup específic, i actua com a anivelladora de la variació lingüística. Al mateix temps, crea la noció de llengua i esdevé per als parlants la representació d'aquesta. És, lògicament, la varietat que s'ensenya als no nadius.

Una societat com la nostra exigeix la intercomunicació a nivell global. Pensem, per exemple, en l'educació generalitzada, en la premsa, la ràdio, la televisió, la informàtica, el món del llibre, la relació dels ciutadans amb l'administració, etc. Tots els textos o discursos que es generen en aquests àmbits exigeixen un model de llengua definit, conegut i acceptat per tots, un model en el
qual els usuaris se sentin segurs i amb el qual s'identifiquin.

La llengua estàndard existeix per a possibilitar i garantir la intercomunicació generalitzada en una
comunitat lingüística en els àmbits formals, especialment per a satisfer les complexes necessitats comunicatives d'una societat moderna.

(Gabriel Bibiloni, Llengua estàndard i variació lingüística)



L'estàndard va lligat a textos de temàtica especialitzada, de canal escrit o oral no espontani, d'intenció objectiva i de caràcter formal. És, per tant, la base dels registres formals, encara que també pot convertir-se en l'única varietat usada pels sectors més instruïts de la població, és a dir, que pot succeir que s'aprengui ja a la llar familiar.



No s'ha de confondre la varietat estàndard amb la normativa de la llengua, és a dir, amb el conjunt de normes que indiquen el que és correcte i el que no ho és en tots els nivells de l'ús lingüístic. L'estàndard es basa en la normativa, però no basta que una llengua estigui normativitzada perquè tengui un estàndard satisfactori.

Pel que fa a la formació de l'estàndard, de vegades un dels dialectes de la llengua hi té un protagonisme molt evident (en serien exemples el dialecte de l'Île-de-France per al francès o
el toscà per a l'italià), o també pot passar que es formi amb aportacions de tots els dialectes (és el cas del basc). De tota manera, la varietat estàndard admet matisacions regionals, és a dir, l'existència de diverses formes que es diferenciïn només per alguns trets que no dificultin la intercomprensió ni la identificació de tots els parlants de la comunitat.

A mesura que una llengua s'usa per a la comunicació general, es va configurant l'estàndard. Si no s'ha consolidat encara del tot un model de llengua estàndard català, és perquè els espais de comunicació més general han estat ocupats durant molt de temps per models d'altres llengües. Tenim una bona base, que és una normativa o codificació que resulta perfectament assumible per tots els parlants, perquè totes les nostres varietats geogràfiques, que no són molt diferenciades, hi han aportat elements.

[...] en la mesura que el català aconsegueixi de ser l'instrument normal d'intercomunicació entre tots els que viuen en aquesta part del món serà una llengua equilibrada internament per una varietat referencial que cohesionarà la comunitat lingüística i en garantirà l'existència.

(Gabriel Bibiloni, Llengua estàndard i variació lingüística)