FENŇMENS FONČTICS


ELISIÓ I SINALEFA

Quan entren en contacte la vocal final d'un mot amb la vocal inicial d'un altre, es produeix:


1. Una elisió, si les dues vocals són iguals o si una de les dues és una a o una e ŕtones:

"No t'acostis de puntetes, que el silenci em fa estremir" (pronunciat que'l silenci'm fa'stremir)


2. Una sinalefa, és a dir, un diftong, si les dues vocals estan en condició de formar-lo:

"i el poder no ho pot modificar" (pronunciat iel-po-der-nou-pot-mo-di-fi-car)


Tant si hi ha elisió com si hi ha sinalefa, ens estalviem una
sílˇlaba. Així, per exemple, el vers que el silenci em fa estremir té set sílˇlabes: que (e)l-si-len-ci (e)m-fa (e)s-tre-mir.


EMMUDIMENT DE CONSONANTS FINALS

- Les consonants finals b, p, d, t, c, g darrera consonant nasal, i d, t darrera l es pronuncien en els parlars valencians i baleŕrics, perň no es pronuncien en la resta dels parlars catalans: tomb, camp, elefant, fang, alt


- En la majoria de parlars la –r final de mot no es pronuncia: sence(r), menjado(r), camina(r)


GEMINACIÓ

- En la major part dels parlars orientals es pronuncia geminada (doble) la consonant oclusiva dels grups bl i gl en mots com: poble, doblar, arreglar, segle


- També es pronuncien com una geminació els grups tl i tll: batle, atlŕntic (es pronuncien balˇle, alˇlŕntic), ratlla, espatlla (es pronuncien rallˇlla, espallˇlla)


IODITZACIÓ

- A les Balears i a part del dialecte central, en determinades paraules, el dígraf ll es pronuncia [i] o no es pronuncia: vull, mirall, cella, paller, setrill, filla

Aquest fenomen s'anomena iodització. Convé evitar-la en els registres formals.


- La resta de ll s'han de pronunciar sempre [l] i no [i]: capell, lloro, callar, llŕgrima, pinzell, ballador, canyella, millor, Mallorca, Ripoll


AFRICACIÓ

- El so palatal sord en posició inicial o darrera consonant de mots com xocolata, xarop, marxa, es pronuncia fricatiu [] en la major part del catalŕ oriental i, africat [] en catalŕ occidental.


- És molt general la pronunciació africada [ ] (i no fricativa [ ]) de la grafia j i de g davant e, i: Jaume, gent, festejar, corregir


- En registres formals és poc recomanable pronunciar una africació quan una paraula acaba amb –s i la següent comença amb les fricatives s-, x- , g- o j-:

dos soldats (pronunciat dotsoldats)

tres xifres (pronunciat tretxifres)

més gent (pronunciat medgent)


ENSORDIMENT I SONORITZACIÓ


- Les consonants oclusives en posició final de mot es pronuncien totes sordes (p, t, k) quan es troben davant pausa, davant vocal o davant consonant sorda:

club [p] / actitud [t] / mag [k]

ŕrab escrit [p] / fred horrorós [t] / diŕleg innocent [k] / sud-oest [t]

dissabte [p] / tub curt [p] / ŕcid sulfúric [t] / nŕufrag famós [k]


En canvi, es pronuncien sonores (b, d, g) davant consonant sonora:

tap negre [b] / dit gros [d] / ruc jove [g]


Les consonants fricatives i africades es pronuncien sonores davant consonant sonora i davant vocal:

fotňgraf distret [v] / guix blau [] / dies llargs [z]

despatx obert [ ] / tots units [dz] / les amigues [z] / dos homes [z]