DEL SEGLE XVI AL SEGLE XVIII
Aquesta etapa es caracteritza per una pèrdua progressiva de
poder polític que tindrà com a
conseqüències la minva de la confiança en la llengua pròpia i
una davallada quantitativa i
qualitativa de la producció literària culta en català.
La unió dinàstica dels dos regnes més importants de la
península es va fer amb l'hegemonia clara de Castella, que fou
el centre de poder dels monarques de la dinastia dels Habsburg (o
dels Àustria). Encara que es mantenien les institucions i el
règim jurídic propis, les estructures polítiques i
econòmiques de la Corona d'Aragó es varen veure afeblides per
la manca d'autocentrament. Comença un procés de
castellanització i de dispersió de la noblesa, que en bona part
s'identifica amb la política centralista i uniformista (en els
aspectes polític, administratiu, religiós i cultural) de Carles
I (1500-1558) i els seus successors.
Altres aspectes que cal tenir en compte a l'hora d'explicar un
període que s'ha denominat "Decadència" són:
La crisi econòmica, provocada sobretot per la disminució
demogràfica, pels problemes a la Mediterrània i pel monopoli
castellà del comerç amb Amèrica.
La Inquisició castellana, que desarticulà una de les bases més
actives i innovadores de la cultura d'expressió catalana i fou
la primera institució que usà el castellà en els processos i
en la documentació en el nostre territori.
Les revoltes antiaristocràtiques de les Germanies a València i
a Mallorca, reprimides dràsticament, que tingueren greus
repercussions econòmiques i que representaren una major
subordinació (també lingüística) a la monarquia per part de
la noblesa.
L'expulsió dels moriscos a principis del segle XVII, que
significà la pèrdua d'una tercera part de la població del
Regne de València.
La guerra dels Segadors (1640-1652) contra la monarquia de Felip
IV de Castella, a causa de l'oposició de les institucions
catalanes al centralisme del comte-duc d'Olivares, que va suposar
la incorporació a França de la zona de Catalunya formada pel
Rosselló, el Vallespir, el Capcir, el Conflent i part de la
Cerdanya, en la qual s'inicià el procés de substitució del
català pel francès (el
1700 s'hi prohibeix l'ús del català en les actuacions
oficials).
Les classes altes acceptaven que la llengua pròpia quedàs en un
pla secundari en un moment en què la cultura i la literatura
culta anaven molt lligades al món de l'aristocràcia i de la
cort, i en un
moment, també, en què altres llengües d'Europa s'imposaven
definitivament al llatí com a llengua de cultura i assolien la
fixació gramatical. Per tot això, la producció literària
culta en català minva
en tots els gèneres i a tot el domini lingüístic i pateix una
manca de renovació que contrasta amb la vigoria dels segles
anteriors. La llengua literària suportarà un procés de
castellanització creixent,
amb calcs sintàctics i lèxics abundants.
No és estrany, a partir del segle XVI, començar a trobar
escrits de caràcter justificatiu que lloen o defensen l'idioma
català. Per altra banda, s'usen cada vegada més denominacions
particularistes per a la llengua: català (en sentit restrictiu),
valencià, mallorquí..., mentre que per denominar la llengua
antiga comuna es fa servir sovint, erròniament, el terme
llemosí (nom d'una variant de la
llengua occitana). Tots aquests fets corroboren que ens trobam a
l'inici d'un conflicte lingüístic.
La castellanització, de tota manera, va ser un procés lent i
progressiu que en un principi afectà només determinats sectors
del Principat i (sobretot) del País Valencià i, ja al segle
XVIII, d'una
manera superficial, les Illes Balears.
La immensa majoria de la població continuà usant sempre el
català a nivell oral i escrit. Així, el català serà, en
general, la llengua de l'escola, dels documents privats, dels
municipis, dels registres
parroquials i notarials, de la justícia, dels intercanvis
comercials, de la literatura popular, d'una part considerable de
la predicació i de l'educació universitària, etc., i
continuarà essent la llengua de les
institucions fins al segle XVIII. Per altra banda, l'ús del
català en la literatura culta es va mantenir durant tot el
període. Tot això ha permès qüestionar la validesa del terme
"Decadència".
Després de la guerra de Successió (1700-1715), en la qual els
territoris de la confederació catalanoaragonesa lluitaren a
favor de Carles d'Àustria, les coses canviaren. El nou rei
borbó, Felip V, practicà una vertadera ocupació militar,
establint un nou ordre polític i administratiu amb
els decrets de la Nova Planta, que abolien el règim jurídic
propi, les institucions d'autogovern i l'autonomia monetària i
fiscal dels regnes de la confederació, i suprimien l'ús oficial
del català en els tribunals de justícia. L'illa de Sardenya
(amb l'Alguer) passà a Savoia, i Menorca quedà sota domini
anglès la major part del segle XVIII (cal dir que l'ús oficial
i públic del català hi fou
respectat plenament i que la nova subordinació explica la
presència d'alguns anglicismes característics del català de
l'illa: gin ‘ginebra’, xoc ‘guix’, tornescrú
‘tornavís’, boínder ‘balcó tancat amb
vidrieres’, etc.)
En la coneguda Instrucción secreta que hom donava als
corregidors (que solien ser els mateixos comandants militars de
les places) del Principat el 1716 podem veure la ideologia de
l'estat espanyol en relació a la llengua:
Lo sexto, se podría prevenir el cuidado de introducir la
lengua castellana en aquel País. La importancia de hacer
uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande y
es un señal de la dominación o superioridad de los Príncipes o
naciones [...].Pero como a cada nación parece que señaló la
naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer
el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más
cuando el genio de la Nación como el de los catalanes es tenaz,
altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece
conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy
templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin
que se note el cuidado.
L'ofensiva jurídica per imposar el castellà i desplaçar les
altres llengües continuarà durant tot el segle XVIII, amb una
intensificació notable durant el regnat de Carles III
(obligació dels gremis i de les cases de comerç de dur els seus
llibres en castellà, imposició del castellà a les escoles de
primeres i segones lletres...), i durant el XIX. A la Catalunya
Nord , la Revolució francesa accentuarà el procés de
substitució lingüística (el 1794, per exemple, s'hi decreta
l'ensenyament
generalitzat del francès).
Tanmateix, la recuperació econòmica de Catalunya i la
influència de la mentalitat il·lustrada motivaren, al llarg del
segle XVIII, l'aparició d'acadèmies, l'estudi del passat
literari i la
producció de les primeres obres lexicogràfiques i gramaticals
(encara que fos per la conveniència d'accedir a l'estudi del
castellà a través del català, que, malgrat tot, era usat
sempre per la majoria de la població). A les darreres dècades
del XVIII i primeres del XIX trobem un interès inusitat per la
llengua, ja que arreu del domini es multipliquen les apologies,
ortografies i gramàtiques.