EL TREBALL ESCRIT

És fonamental, abans de començar qualsevol exercici, poder concretar al màxim el tema, el tipus de treball i tots els objectius que ens plantegem. Segurament que les característiques d'alguns treballs, per exemple en els primers cursos universitaris, ja ens vindran concretades pel professorat, però, a mesura que avancem, cada vegada ens trobarem amb un poder d'elecció més gran i alhora amb més compromís.

Sobre el tema del treball

Si ens toca escollir el tema per a un treball, cal tenir presents alguns aspectes fonamentals:

1. Que, sigui quin sigui, ens resulti atractiu i interessant. Aquesta és la millor garantia perquè així en resulti el treball final.
2. Ens cal delimitar tant el tema com els objectius. Sempre és preferible un treball senzill, però correcte, que un d'ambiciós però amb resultats pobres.
3. Encara que el tema hagi estat estudiat anteriorment, cal que siguem originals i hi sapiguem donar una orientació diferent, des de noves perspectives.
4. Igualment és important adequar el tipus de treball a les nostres possibilitats. Per exemple, no ens podem plantejar un treball d'investigació si abans no sabem com accedirem a les fonts d'informació.

Sobre el títol

Tot i que no ha de ser necessàriament el primer exercici, començarem per posar atenció al títol. Pensem que ha d'intentar sintetitzar d'alguna manera el contingut principal i que, en tot cas, serà un dels primers aspectes en què es fixaran. És clar que també hi ha molts tipus de títols. Alguns autors els classifiquen en aquestes tres categories:

1. Títol-frase bonica. Acostumen a ser refranys, frases fetes o frases famoses que guarden una relació metafòrica amb el tema. Ex.: "Fugir del foc i caure a les brases" per parlar de la difícil integració social dels expresos.
2. Títol-estímul. Generalitzen el tema i són els més freqüents. Ex.: "Orígens de la democràcia atenenca".
3. Títol-esborrany. És gairebé un guió resumit del treball i, per això, cal que encaixi amb el contingut. Ex.: "Anàlisi evolutiva del pes demogràfic a Catalunya en el període 1960-1980. Causes, efectes i valoració".

RECORDAR:

... Un bon títol ha de contenir aquestes qualitats:

Ser clar: evitem la vaguetat i la desorientació;

Ser breu: que no excedeixi els vuit o deu mots;

Ser comprensible: o, si no, caldrà afegir-hi un subtítol especificador;

Ser suggestiu: atractiu, però no enganyador

La recollida de la informació

Punt de partida

Quan tinguem ben definit el tema i el tipus de treball, caldrà recollir la informació necessària. Una tècnica molt interessant, prèvia a la consulta del material de què disposem, és l'anomenada pluja d'idees (o Brainstorming), basada, com hem vist, en un primer buidat de conceptes, idees i les seves relacions. Encara que en un principi ens surtin uns apunts desordenats i incomplets, ens permetran de fer-nos una idea del que sabem sobre el tema i així disposarem d'un primer guió que de segur no serà el definitiu, però que ja ens serveix com a punt de partida.

Recerca i recopilació d'informació

Possiblement, si portem a terme aquesta tècnica, ens adonarem que el coneixement o la informació de què partim són més aviat pobres o, en tot cas, insuficients per a fer el treball plantejat. No cal que ens preocupem. El que ens caldrà serà buscar i recopilar informació.

Rep el nom de font d'informació qualsevol document que ens aporti informació: llibres o revistes (bibliografies), treballs de camp, estadístiques, enquestes, entrevistes, mitjans de comunicació, etc.

Com tots sabem, aquesta informació es troba degudament arxivada en arxius, biblioteques i en altres centres o institucions docents o culturals. Depenent del tipus de treball, cada estudiant assistirà al lloc més adequat. Per exemple, si algú fa un treball sobre els drets humans d'un país determinat, es posarà en contacte amb Amnistia Internacional per consultar el seu Informe anual. Si és un treball sobre l'economia d'una comarca, mirarà si cap institució, centre o entitat bancària ha publicat algun estudi econòmic, etc. Normalment, però, les biblioteques ja disposen d'un fons bibliogràfic prou important i, en tot cas, sempre es pot consultar per aconseguir més informació.

Per a conèixer l'obra consultable sobre un tema determinat, ens cal saber abans la bibliografia existent; per això hem de seguir un procés que pot començar per buscar llibres que tinguem a l'abast, més generals (diccionaris, enciclopèdies...) o ja relacionats amb la matèria que desitgem (manuals, estudis...). Si ens cal anar a la biblioteca, hem de saber que existeixen dos catàlegs molt útils per a consultar: un, dividit per matèries i un altre, ordenat per autors.

També és important repassar l'obra o el material més actual per a comprovar si hi ha novetats sobre el tema objecte d'estudi.

Selecció d'informació

Un cop haurem vist tot el material disponible per a la realització del treball, ve el segon pas: la selecció. També serà un bon moment per a repassar i, possiblement, modificar l'esquema apuntat en un principi. La informació localitzada segur que ens haurà obert nous punts de vista o presentat idees per analitzar, relacionar, comentar... Per tot això, ara caldrà que ens centrem en els llibres, les revistes, els documents més necessaris i que deixem de banda altres materials que per diferents motius ens resulten secundaris.

El material per a treballar no s'ha de reduir a l'escrit; sovint la documentació gràfica (esquemes o gràfics, mapes o plànols, dibuixos o fotografies) aporta una informació molt ràpida, sobretot en treballs de camp o d'experimentació. Un sistema molt pràctic i útil de treballar a l'hora de seleccionar informació, sobretot quan el material consultat ja és considerable, és el de sistematitzar-lo mitjançant fitxes o arxius. D'aquest manera, des d'un principi cal anar prenent nota de tota aquella informació d'interès perquè ens quedi classificada i ordenada. Tot i el caràcter personal que solen tenir, apuntem a continuació els principals tipus de fitxers i les dades més recomanables

Tipus de fitxers

• Fitxer bibliogràfic. Confeccionarem una fitxa per a cada llibre que consultem. Així també ens serà molt útil a l'hora d'anotar la bibliografia del treball. Les dades que hi apuntarem seran: nom de l'autor (sempre primer el cognom), títol del llibre, editorial, any i lloc de l'edició, número del volum (si forma part d'una col·lecció) i, si ha estat prestat d'una biblioteca, la signatura (conjunt de signes que n'indiquen la catalogació). Tot seguit, podem apuntar qualsevol dada important sobre el contingut o l'estil, aquelles parts més interessants, si conté bibliografia, etc.
• Fitxer de lectures. Hi haurà una fitxa per a cada llibre, revista o article consultats. A més de les referències bibliogràfiques, apuntarem l'interès de l'obra: podem fer-ne un breu resum o una recensió, extreure'n citacions, comentaris personals, etc.
• Fitxer temàtic. Com indica el seu nom, aquest tipus de fitxes serveixen per a recopilar diferents informacions a partir d'un tema. És important d'anar-lo actualitzant a mesura que aparegui nou material sobre el mateix tema i així tenir-lo seleccionat.
• Fitxer de citacions. És útil per a apuntar-hi aquelles citacions que, en un moment determinat, necessitarem per a redactar i que ja no caldrà tornar a buscar. Per això, a més de les dades bibliogràfiques, cal copiar literalment el paràgraf o la frase extrets. També és aconsellable escriure-hi en un extrem superior el tema de la fitxa per al seu posterior arxiu.
• Altres. Hi ha fitxers més personals com pot ser un d'idees o reflexions. I, sempre a partir de les nostres necessitats, podem confeccionar-nos-en de molts més tipus: si fem un treball periodístic ens caldrà un arxiu d'articles de premsa, i, si en fem un sobre un artista, caldrà un arxiu de les seves obres, exposicions o actuacions, publicacions o textos, etc.

Planificació d'un treball

En els apartats anteriors hem vist diferents aspectes relacionats amb el procés d'elaboració d'un treball:

1. Com es recull la informació.
2. Com es selecciona i es guarda aquesta informació.

Ara farem un pas més i veurem com es pot planificar un treball: quins passos cal seguir, com podem elaborar un esquema, com es poden relacionar les idees, etc. De totes maneres, hauria de quedar ben clar que la millor manera de practicar el que anem veient en aquests temes és mitjançant l'aplicació pràctica en treballs que hàgiu de confegir per a altres matèries d'estudi. És aleshores quan heu de mirar de tenir en compte i de posar en pràctica els consells que us donem aquí.

• El procés de planificació: Planificar implica distribuir en el temps (horari) i en un espai una sèrie d'accions. Es planifica per estalviar temps i energia. Per a planificar un treball cal tenir clars els objectius i la finalitat que es proposa: què se'ns demana, qui el llegirà, què volem demostrar o aconseguir... Preparació d´un esquema inicial / Planificació temporal / Redacció d ´un esborrany.

• Preparació d´un esquema inical: A partir d'una segona lectura del material recollit i de l'esquema provisional –si en tenim– hem de passar a redactar un esquema inicial per al treball. Per a fer-ho, de vegades cal utilitzar alguna tècnica que ens ajudi a organitzar els coneixements i els materials que tenim sobre el tema del treball.

• Planificació temporal: La presentació d'un treball té una data fixa. Per això cal planificar i organitzar el temps. Una bona planificació ens evitarà el nerviosisme i el neguit d'última hora. Ens caldrà tenir en compte les diferents etapes del treball.

• Redacció d´un esborrany:Cal tenir present que el treball ha de tenir una introducció, un desenvolupament o part central i una conclusió. Ajustar-se a aquestes tres parts ajuda a diferenciar idees.

Esborrany

1. La introducció, a més de ser la part inicial del treball, ha d'ajudar el lector a llegir-ne la resta. S'hi ha d'explicar el perquè del treball, quin objectiu té, amb quines limitacions ens hem trobat, etc. Igualment hi ha d'haver una presentació del contingut i una explicació de la metodologia utilitzada. S'hi poden exposar aspectes curiosos o anecdòtics que considerem d'interès i explicatius del desenvolupament del treball. És convenient no generalitzar gaire, ja que les coses concretes atreuen més els lectors. No hem de confondre mai el contingut de la introducció amb el de la conclusió.
2. En el desenvolupament s'han d'emprar tots els recursos que es creguin necessaris per atènyer els objectius proposats. Des del punt de vista extern, cal tenir en compte el que ja hem dit:
   • Posar títols als grans apartats per classificar-ne el contingut.
   • Numerar les diferents parts.
   • Procurar que cada part tingui una extensió i un nivell equilibrats.

   Pel que fa als aspectes interns, procurarem seguir l'esquema inicial i no voler encabir en el treball tota la informació acumulada. Es tracta de prescindir del que pot ser secundari i que no encaixi amb els elements essencials de l'esquema. Igualment caldrà decidir si algunes dades no és millor que figurin en annexos, apèndixs o notes a peu de pàgina.

3. A la conclusió procurarem d'exposar-hi les conseqüències lògiques dels arguments i temes desenvolupats en el cos central del treball. Hi poden anar els aspectes que voluntàriament no s'han citat, i també les qüestions pendents. Un bon treball ha d'acabar amb una frase rodona, brillant i concloent. Com a tipus de conclusió se solen citar:
   • la conclusió-resum, que és la més senzilla: es resumeix breument el contingut del treball;
   • la conclusió-proposta: s'hi indiquen aspectes interessants no tractats i pendents per a posteriors treballs;
   • i la conclusió-sorpresa, en què s'acaba de cop i de manera enginyosa el treball amb una paradoxa, una conseqüència inesperada, etc.

   Un cop acabat el primer esborrany, s'ha de rellegir de manera crítica i buscar-hi els defectes de contingut, de coherència, d'originalitat, de redacció... Un mateix ha de ser el seu primer crític.

    

La redacció definitiva

El primer que cal tenir present a l'hora d'encetar la redacció de qualsevol text és el registre lingüístic que hem d'emprar a fi d'adequar el nostre missatge al receptor al qual va destinat. En el cas específic d'un treball escrit partirem de la premissa estàndard que el registre que convé utilitzar és el formal, essent lícites les incursions en d'altres registres només si la matèria que tractem així ens ho demana.

Un treball, però, a més de circumscriure's al registre formal, ha de presentar una bona redacció que en faciliti la lectura i, en la mesura que sigui possible, la faci amena.

El lèxic variarà segons el tipus de treball; però hi ha algunes normes que valen per a tots:

1. No repetir mots. La repetició provoca monotonia i pesadesa. Cal buscar sinònims per a paraules que surtin molt sovint.
2. Evitar els mots i els girs crosses: per exemple, a nivell, d'alguna manera, l'acte de, en qualsevol cas, el fet que, en base a, en funció de, a través de, el procés de, evidentment, vull dir que...
3. Eliminar els mots jòquer, com és ara: aspecte, cosa, element, fet, informació, problema, tema; dir, fer, posar, tenir, realitzar; bo, interessant, positiu, correcte...
4. Preferir els mots concrets als abstractes.
5. Preferir paraules planeres i curtes.
6. Preferir formes més populars.
7. Evitar els verbs amb atribut o amb complement predicatiu, com ser, estar, fer, trobar, semblar, arribar a, haver-hi, tenir...
8. Controlar els adverbis en -ment.
9. Alternar el perfet simple (arribà, anà) amb el perfet perifràstic (va arribar, va anar): el primer és més culte i allunyat de l'ús corrent; el segon és més llarg i feixuc. Segons l'estil, podríem triar qualsevol dels dos perfets o usar-ne només un. La tendència de la llengua és usar només el segon.
10. Utilitzar els marcadors textuals adequats per expressar les idees corresponents.

La frase ha d'oferir en tot moment claredat i precisió, essent la simplicitat un aspecte bàsic de la redacció d'un treball. Algunes recomanacions que cal tenir en compte són:

1. Les frases s'han de construir amb naturalitat i seguint l'ordre lògic: subjecte-verb-complements.
2. Cal alternar diferents tipus de frases (curtes, llargues, expositives, enunciatives, interrogatives...). Aquest fet dóna ritme a la lectura i la fa més fluida.
3. Cal limitar els incisos o elements clarificadors d'un mot o d'un sintagma. Els incisos han d'anar prop del mot o sintagma que aclareixen.
4. Les frases no poden ser gaire llargues: s'ha de procurar no passar de 30 paraules.
5. Cal mirar de no abusar de les construccions passives, de les negacions o de l'estil nominal (abús de noms abstractes).
6. Controleu els gerundis.
7. No abuseu dels signes de puntuació, com ara els punts suspensius, parèntesis...
8. Convé fixar-se en les expressions que poden interpretar-se de dues maneres diferents (ambigües). Sovint aquest problema no es detecta mentre es redacta, sinó quan es revisa el text ja escrit.
9. Reviseu i repasseu cada frase en la correcció general, no en el moment de redactar-la.

La distribució d'un text en paràgrafs ens permet d'organitzar les idees. Un paràgraf és una unitat del discurs formada per un conjunt d'oracions que desenvolupen un mateix concepte.

Per construir correctament un paràgraf, cal:

1. ordenar mentalment les idees: pensar clarament el que es vol dir abans d'escriure-ho;
2. evitar anotar detalls que no siguin importants;
3. trobar les paraules o expressions adequades al propòsit del treball.

Els paràgrafs varien segons la funció: argumentar, definir, exemplificar, relacionar o comparar, introduir un tema, concloure... No hi ha una llargària òptima per a tots els paràgrafs. Un text tècnic pot demanar uns paràgrafs curts perquè s'hi estan definint conceptes diversos; en canvi, un text narratiu pot demanar paràgrafs més llargs, que permeten una explicació minuciosa de situacions i accions.

Les abreviatures són un recurs gràfic molt corrent que ajuda a estalviar temps i espai, alhora que eviten repeticions que poden esdevenir feixugues i dificultar la lectura d'un text. El seu ús, però, està subjecte a certes convencions que asseguren el correcte desenvolupament de cada abreviatura per part del lector, a fi d'assegurar el compliment de la seva funció comunicativa.

• No s'ha d'abusar de les formacions abreujades. De vegades, se n'utilitzen tantes que el text, en lloc de ser més curt i més còmode per al lector, esdevé un autèntic jeroglífic.

• Cal anar amb precaució en considerar que tothom pot identificar una determinada formació abreujada, perquè n'hi ha que són molt habituals en determinats àmbits, però molt poc conegudes en altres contextos. Per exemple, en informàtica es pot considerar molt corrent la forma XDSI (xarxa digital de serveis integrats), però en altres àmbits és completament desconeguda.

• Una mateixa forma es pot abreujar de dues maneres diferents (col·legi públic pot ser col·l. públ. i CP), i dos conceptes poden tenir una forma abreujada coincident (col·legi públic i codi postal poden ser CP). Convé tenir-ho en compte quan fem servir aquestes formes, per evitar possibles ambigüitats.

• Les úniques formes abreujades que tenen marca de plural són les abreviatures que es formen per contracció (pta., ptes.). En la resta de casos el plural el marca el context (unes SA, 235 pàg.). En certs casos, però, és tradicional la duplicació de la lletra per marcar el plural (CCOO, 235 pp.).

Algunes qüestions que haurem de tenir en compte:

1. L'extensió del treball: El treball ha de tenir una extensió proporcionada al tema. Pot ser que l'extensió ja vingui prefixada. En aquest cas, cal ajustar-s'hi. En el cas que ens excedim, haurem de ponderar si val la pena o no. És aconsellable, en tot cas, de "negociar" aquest punt amb el professor o professora (o persona a qui vagi destinat el treball).
2. Parts del treball: Ara és el moment d'ajustar-se definitivament a l'esquema i vetllar perquè la introducció estimuli el lector a llegir la resta; perquè el cos del treball estigui distribuït en capítols i seccions, convenientment separats i en una relació de coherència i continuïtat entre ells; i perquè la conclusió contingui un resum breu i coherent dels aspectes essencials del treball i no sigui gaire extensa.
3. La paginació: Acabada la redacció, confegirem un índex amb les diferents parts. Numerarem les pàgines (no pas la portada ni la pàgina d'agraïments, si n'hi ha).

Revisió i presentació d'un treball

Arribem al darrer punt del procés de confecció d'un treball: la revisió final i la presentació.

Revisió del treball

Abans de presentar el treball, cal rellegir-lo i revisar tot el text per corregir-ne errors o defectes. S'aconsella deixar passar uns quants dies entre la redacció definitiva i la revisió: assegurarem la correcció més rigorosa.

Per revisar un treball seguirem aquests passos:

1. Revisió de caràcter formal: correcció d'errors ortogràfics, tipogràfics, sintàctics i d'estil.
2. Revisió del contingut: coherència, comprensibilitat, congruència entre l'índex i el contingut...
3. Confrontació entre l'esquema inicial i el desenvolupament del treball: equilibri de les parts, continuïtat entre la introducció, el cos i el desenvolupament

Presentació del treball

A l´hora de presentar un treball, s´ha de tenir en compte els aspectes següents:

• Format i aspectes visuals (a màquina, DIN A4, inici en pàgina imparell de cada nou capítol...).
• Apèndixs o annexos.
• Índexs.
• Notes (molt importants en els treballs científics o divulgatius, però de les quals no s´ha d´abusar).
• Citacions (dintre d´un text, entre cometes, o en un paràgraf a part, sense cometes i destacant-les tipogràficament).
• Bibliografia.
• Glossari, etc.