EL SINTAGMA VERBAL.
El nucli del sintagma verbal (SV) és un verb i constitueix el predicat (P) de l’oració. Com en tots els sintagmes, l’element essencial és el nucli, que pot anar acompanyat d’especificadors i complements. Així, l’estructura bàsica seria:
SV = (especificador) + nucli + (complement)
Vegem-ne alguns exemples diferents:
juga = NUCLI
no juga = ESPECIFICADOR + NUCLI
expliquen coses = NUCLI + COMPLEMENT
ahir anaven junts= ESPECIFICADOR + NUCLI + COMPLEMENT
expliquen històries als infants = NUCLI + COMPLEMENT + COMPLEMENT
La funció d’especificador del verb la fan alguns adverbis (no, també, només, solament, ja, encara, etc.).
La funció de complement del verb la poden fer:
— SN: escolta la ràdio.
— Un ADJECTIU (o un sintagma adjectival): està malalta/ està molt malalta.
— SINTAGMA PREPOSICIONAL: parlen de les seves coses.
— Un ADVERBI (o un sintagma adverbial): menja malament.
— Un PRONOM: vull això
— Una ORACIÓ (que en aquest cas serà subordinada): vull que vinguis
ELS COMPLEMENTS DEL VERB
1. COMPLEMENT DIRECTE (CD)
Hi ha verbs (que s’anomenen verbs transitius) que exigeixen o admeten la presència d’un complement sense preposició que generalment és un sintagma nominal. Sol anar immediatament darrera el verb i fa la funció de CD:
El nen menja carn
Els verbs que no admeten un CD s’anomenen intransitius:
En Carles juga amb la pilota.
En lloc d’un SN, el CD pot ser una oració (que en aquest cas serà subordinada):
M´agra que estiguis amb mi.
El CD no va introduït, en general, per cap preposició, però hi ha excepcions.
— Quan és un pronom personal fort o el pronom relatiu qui:
Et crec a tu.
L’editor, a qui, per cert, vaig saludar l’altre dia, no hi serà.
— En les expressions de reciprocitat:
S’entenien l’un a l’altre.
— Quan l’oració pot resultar ambigua perquè el subjecte i el CD van un al costat de l’altre:
Cercava el moix a la rata.
Controla més el secretari al director que el director al secretari.
— O perquè el CD és complement d’un verb elidit:
T’estimava tant com a n’Antònia.
b) La preposició a és opcional:
— Quan el CD és el pronom interrogatiu qui, el pronom relatiu el qual/la qual o els indefinits tothom i ningú:
No veig (a) qui pot il·lusionar aquest projecte.
Ballaven amb dos homes, els (als) quals havien escollit elles mateixes.
Saluda (a) tothom.
No saludaré (a) ningú.
— Quan el CD és de persona i està desplaçat dins l’oració (en aquest cas també està representat per un pronom feble ):
El (Al) mestre, sempre l’has d’escoltar.
(A) la Pilar, ja l’hem cercada per tot.
— Quan hi ha una sèrie d’elements que fan de CD i el primer du preposició:
Escolta’ns a nosaltres i el (al) metge.
c) La preposició de és opcional quan el CD és una oració d’infinitiu que depèn de verbs com acordar, aconsellar, buscar, cercar, decidir, demanar, desitjar, esperar, exigir, jurar, ordenar, pensar, permetre, pretendre, procurar, prohibir, prometre, recomanar, refusar, resoldre, suggerir...:
L’equip directiu ha decidit (de) proposar-vos una activitat.
L’ajuntament recomana (d’) utilitzar el transport públic.
[ La manera més recomanable de reconèixer, en cas de dubte, el CD, és fer-ne la substitució pronominal ].
2. COMPLEMENT INDIRECTE (CI)
El CI és un complement exigit pel verb, introduït per la preposició a i amb la característica de [+animat]. La posició més habitual és darrere el complement directe:
En Joaquim ha regalat un disc [CD] a la professora de piano [CI].
Enviaré una carta d’agraïment [CD]a tots els participants [CI].
Ho [CD] han comunicat a la família [CI].
Cal no confondre’l amb altres complements introduïts també per la preposició a, com alguns complements de règim verbal i alguns complements circumstancials:
S’han acostumat a la seva presència. [CRV]
No anirem al concert. [CC]
En cas de dubte, podem recórrer a la substitució pronominal. En la pràctica, podem considerar CI tots els que (en singular i en 3ª persona) siguin substituïbles o siguin representats pel pronom li, cosa que passa amb alguns complements introduïts per la preposició composta per a:
Jo he comprat aquest ficus per a la padrina. ( = a la padrina)
No li he vist mai la cicatriu.
En lloc de la construcció preposició a +SN, pot fer la funció de CI una oració (que en aquest cas serà subordinada):
Va donar el paper a qui tenia qualitats per fer-lo.
3. COMPLEMENT DE RÈGIM VERBAL (CRV)
És un complement exigit per certs verbs que regeixen una preposició. En general, però no sempre, és incompatible amb el complement directe.
Verbs més freqüents que exigeixen CRV, classificats a partir de la preposició:
acostumar-se, accedir, arriscar-se, contribuir, dedicar-se, exposar-se, optar, procedir, renunciar,... + preposició a.
abstenir-se, adonar-se, aprendre, burlar-se, oblidar-se, parlar, queixar-se, recordar-se, riure’s, saber... + prep. de.
afanyar-se, complaure’s, entossudir-se, pensar, vacil·lar,... + prep. en.
avenir-se, fer-se, estar d’acord... + prep. amb.
interessar-se, optar... + prep. per.
Exemples:
La seva dona es dedica a la construcció.
Es reien de tothom.
Els infants no pensen en aquestes coses.
La Cristina no es fa molt amb les cunyades.
Tu sempre t’has interessat per ells.
Generalment, el CRV és un SN precedit de preposició, però també pot ser una oració (que serà subordinada). En aquests casos:
—Les preposicions en i amb són substituïdes per a o de, segons el cas, quan el CRV és una oració d’infinitiu:
No he pensat a (de) donar-li el paquet. [però: No he pensat en tu]
Estic d’acord a (de) participar-hi. [però: Estic d’acord amb la nostra participació]
—Totes les preposicions desapareixen quan el CRV és una oració subordinada introduïda per la conjunció que:
S’acostumaren que una màquina ho feia tot. [però: S’acostumaren a la màquina]
Els treballadors s’adonaran que no tot són avantatges. [però: S’adona de tot]
[ El CRV rep altres noms com complement preposicional, complement preposicional d’objecte, etc. ]
4. COMPLEMENT CIRCUMSTANCIAL (CC)
És un tipus de complement que no sol ser exigit pel verb i que podem trobar en qualsevol predicat. Té bastant mobilitat dins l’oració i, des dels punts de vista semàntic i estructural, presenta una varietat considerable.
Pel que fa al significat, s’han classificat tradicionalment en CC de lloc, de temps, de manera, de finalitat, de causa, d’instrument, etc.:
Faran el sopar a ca la Joana.
Vivim aquí tot l’any.
Es passeja tranquil·lament pel carrer.
He comprat aquest vi per a la festa.
Per tot aquest embolic no podrem anar a París.
Quant a l’estructura, el CC pot ser:
— Un sintagma nominal introduït per una preposició:
Durant la guerra van passar fam.
Traslladaren el pi entre tots.
Tu dormiràs al llit petit.
— Un sintagma nominal (amb valor temporal):
Estarà tres mesos a Tarragona.
El vaig conèixer aquell hivern.
— Un adverbi (o un sintagma adverbial):
Ahir no va ploure gens.
Han col·locat les peces malament.
Li ho va dir allà mateix.
— Una oració (que serà subordinada):
Aparca el cotxe on puguis.
Parla com si fos doctor.
En una mateixa oració podem trobar més d’un CC:
Aquesta setmana [CC] farem les classes a la biblioteca [CC] per les obres [CC].
Cal dir que hi ha complements circumstancials que modifiquen el conjunt de l’oració i que, per tant, no són complements del verb:
Dissortadament, el metge va arribar tard.
5. ATRIBUT (ATR)
L’atribut és un complement exigit pels verbs copulatius ser, estar i semblar, que sol ser un adjectiu (o un sintagma adjectival) i que concorda amb el subjecte de l’oració en gènere i nombre:
Els calçons són grisos.
L’Ignasi està molt trist.
Les ballarines semblen tranquil·les.
La funció d’atribut també pot realitzar-la un sintagma nominal, un sintagma introduït per una preposició o una oració (que serà subordinada). En els dos darrers casos no hi haurà possibilitat de concordança:
La Juana és una nena petita.
La veritat és que no m’ha agradat gens.
Atenció!: hi ha gramàtics que també consideren copulatius una sèrie de verbs que indiquen "processos" i que apareixen en construccions semblants, com tornar(-se), fer-se, esdevenir(-se), resultar..; si bé per a d’altres els següents complements en negreta no serien atributs, sinó complements predicatius:
En Gori va tornar vermell.
Na Gemma va tornar vermella.
Els fills es fan grans...
Les oracions amb verb copulatiu i atribut s’anomenen atributives.
Atenció!: no tots els complements dels verbs ser i estar són atributs. En l’exemple següent, el complement marcat és circumstancial i el verb no hi funciona com un verb copulatiu:
Na Maria és a França.
6. COMPLEMENT PREDICATIU (CP)
El CP té moltes semblances amb l’atribut, perquè sol ser un adjectiu (o sintagma adjectival) que concorda en gènere i nombre amb el subjecte o amb el complement directe. Una diferència seria que no va associat als verbs copulatius (ser, estar i semblar, etc.), és a dir, que el verb és el nucli del predicat. Des del punt de vista del sentit, s’assembla al complement circumstancial de mode, amb el qual no s’ha de confondre:
Avui la Rosa anava exageradíssima.
Els estudiants han arribat molt cansats del viatge.
Els pares han trobat tots els plats de la casa bruts.
[exageradíssima i cansats concorden amb els subjectes de les oracions respectives, la Rosa i els estudiants; bruts concorda amb el nucli del complement directe, plats]
La diferència entre un CP i un complement del nom és que el CP, encara que concordi amb el subjecte o amb el CD, complementa el verb.