LES LLENGÜES ROMÀNIQUES

Des del punt de vista de la llengua, podríem dir que la nostra història es remunta a la romanització.

Romanització: assimilació dels pobladors indígenes dels territoris conquerits pels romans al sistema polític, jurídic, econòmic, cultural i lingüístic de Roma.


La romanització de les terres on actualment es parla català començà l'any 218 a. C., quan els romans desembarcaren a Empúries, i va deixar unes empremtes que no s'esborraren amb la desaparició de l'Imperi Romà d'Occident l'any 476.


L'Imperi Romà arribà a ser molt extens i, encara que el llatí no s'hi imposà pertot de manera definitiva, sí que ho va fer en una gran part i, amb el temps i una sèrie de
condicionaments diversos, va generar les diferents llengües romàniques.


Les llengües romàniques són, per tant, llengües que deriven del llatí, concretament del llatí vulgar.

Llatí vulgar : llatí parlat, és a dir, llatí col.loquial, diferenciat del llatí culte, literari o clàssic.


Ens podem demanar per què hi hagué aquesta progressiva (i lentíssima) fragmentació del llatí, que
arribà a produir unes determinades llengües distintes. Les causes principals serien:

1.La influència de les llengües que es parlaven abans del llatí (substrat), que no eren les mateixes arreu de l'imperi.

2.La variació que existia en el llatí mateix. Els colonitzadors parlaven diferents varietats del llatí i les
transmetien als pobles colonitzats.

3. La intensitat de la romanització, que varia segons els territoris. Així, per exemple, la zona on va
formar-se el català (ben comunicada amb Roma i zona de pas) fou molt romanitzada, i la varietat
llatina divulgada fou una varietat més popular, per exemple, que la que arribà a l'interior de la península ibèrica, fet que explicaria que el lèxic català s'assembli més a l'occità o al francès que al castellà i al portuguès.

4.La influència d'altres llengües en una etapa posterior (superstrat), que també divergeix d'un lloc a un altre. Cal assenyalar, en aquest sentit, les aportacions germàniques i àrabs.

5.Altres raons de tipus historicopolític, etc.


A principis del segle IX ja hi ha una clara consciència que allò que hom parla no és llatí, per tant, podem considerar que s'han diferenciat definitivament les llengües romàniques. La caiguda de l'Imperi Romà d'Occident va tenir, en aquest sentit, una gran importància, ja que suposà un trencament dels llaços que unien el territori romànic.

Es consideren llengües romàniques el portuguès, el castellà, el català, l'occità, el francès, el retoromànic, el sard, l'italià i el romanès (també hi hagué el dàlmata, desapareguda al segle XIX).

Hi ha, a més, una sèrie de varietats lingüístiques amb uns trets diferencials molt marcats que alguns consideren llengües autònomes i d'altres, dialectes (cal dir que sovint per raons extralingüístiques): gallec, asturlleonès o bable, aragonès, gascó, francoprovençal, cors, nord-italià, sicilià.

Algunes llengües romàniques es parlen actualment també en altres continents.

De les èpoques anteriors a la romanització, en queden algunes restes lingüístiques, especialment a la toponímia, però sembla que el 80% del nostre lèxic bàsic és d'origen llatí.

Toponímia : conjunt de noms propis de lloc.


La majoria de mots ha sofert modificacions al llarg de la història, de manera que, si comparam la paraula original llatina amb el resultat actual, moltes vegades és difícil veure'n la relació:

Aquests mots que mostren l'evolució de la llengua s'anomenen populars, patrimonials o hereditaris, i contrasten amb els cultismes:

Llatí: EXAMEN
Mot hereditari: eixam
Cultisme: examen

Llatí:RADIU
Mot hereditari: raig
Cultisme: radi

Llatí: DIRECTU
Mot hereditari: dret
Cultisme: directe