LA NARRACIÓ, LA DESCRIPCIÓ I EL DIÀLEG
El fet d'escriure
Segurament molt poques vegades ens hem aturat a pensar en la complexitat del fenomen de l'escriptura. Avui en dia gairebé tothom a la nostra societat pot, afortunadament, escriure quan en té necessitat i per això no ens ha d'estranyar si mai no hem reflexionat sobre el tema. El fet d'escriure però, no és una activitat natural i espontània de l'home, com pot ser l'expressió d'un sentiment, una vivència o un desig a través de la pintura o d'altres expressions plàstiques que, en un grau de desenvolupament elemental, no demanen molta elaboració intel·lectual.
Van caldre milers d'anys perquè l'home passés, de dibuixar al sostre i a les parets d'una caverna les captures que feia després d'una jornada de cacera, a consignar per escrit en una tauleta d'argila humida les entrades de bestiar com a ofrenes al temple de la deessa Inana a la ciutat d'Uruk, al marge dret del riu Eufrates. Milers d'anys en què els avenços socioculturals l'obligaren a desenvolupar un sistema capaç de preservar gràficament el seu llenguatge amb el major nombre de detalls possibles. A partir d'aquí, el que vingué foren només millores respecte al sistema -molt importants, certament, com és el cas de l'escriptura alfabètica- fins a arribar als nostres dies, en què no cal una bona ploma i una bella cal·ligrafia, sinó uns dits àgils i un processador que treballi a centenars de megahertz. No és, però, l'objectiu d'aquestes línies resumir la història de l'escriptura. Per a això ja existeixen excel·lents manuals, sinó parlar breument del que a partir d'ara denominarem composició escrita: la producció de textos conscients, ben redactats i coherentment estructurats.
Dèiem en començar que actualment escriure és gairebé a l'abast de tothom. L'alfabetització ha arribat a uns nivells òptims i no és rar que, diàriament, per un motiu o un altre, confiem a un paper quelcom important que d'altra manera es perdria. Aquestes incursions en l'univers de l'escriptura no representen cap problema i ens les prenem com un fet quotidià, sense donar-los la més mínima importància. Proveu, però, així, de sobte, d'escriure amb voluntat el que us va passar ahir al matí... De ben segur que més d'un s'haurà quedat esbalaït sense saber per on començar, perquè una cosa és escriure circumstancialment, per obligació, i una altra ben diferent plantejar-se una composició amb certa consciència artística, si és que l'ús d'aquest adjectiu és el més adequat.
Aquest desconcert que haureu experimentat, aquesta por quasi irracional al full en blanc, és quelcom natural i comú a qualsevol disciplina que no dominem i a la qual tot just ens enfrontem per primera vegada. Només cal certa familiarització amb les normes i els usos que regulen l'art de la composició escrita perquè les paraules comencin a sortir de la vostra mà i la tinta inundi aquell tros de paper que abans semblava un obstacle insalvable.
La inventio o generació d'idees:
Redactar no és una activitat accidental; requereix tota una preparació prèvia i uns plantejaments de sortida que ens ajudaran a definir els paràmetres en els quals ens hem de moure durant el procés de redacció. De la cura i l'atenció que posem en aquesta etapa dependrà en bona part el resultat final.
Abans de començar a escriure hem de definir la intenció del text que estem a punt de generar, què és el que perseguim amb la nostra composició, perquè segons sigui la meta que ens hem marcat el text haurà de tenir un determinat tipus de configuració. No és el mateix escriure una carta de felicitació a un amic que la convocatòria a una reunió de veïns per a tractar les fuites d'aigua i les humitats que inunden l'apartament. Un cop establert l'objectiu, ja tenim les primeres línies mestres que caldrà seguir. La intenció del missatge determina en gran manera les característiques d'un text.
En segon lloc hem de tenir present a qui va dirigit el missatge, a fi d'assegurar-nos que el text farà la funció que li hem assignat. Sobre el receptor convé que ens fem algunes preguntes, que ens poden estalviar fer textos incomprensibles o donar lloc a malentesos:
Llavors ve una de les parts més importants del procés de creació, allò que els antics anomenaven inventio, paraula llatina que significa "descoberta", "invent", i que ja entre els teòrics de la retòrica clàssica adquirí el valor tècnic de "cerca d'idees i arguments d'un discurs". Aquestes idees o aquests arguments es trobaven ocults en algun lloc recòndit de la ment de l'orador i, per a expulsar-los, calia fer-se algunes preguntes que engegaven els engranatges de creació.
Aquest recurs és perfectament vigent avui en dia juntament amb d'altres que, en el fons, no fan més que explotar al màxim el sistema clàssic: l'associació d'idees. Tot seguit transcrivim algunes idees extretes del llibre La cuina de l'escriptura (de D. Cassany), que ens poden il·lustrar aquest punt:
Per a generar idees es poden utilitzar diferents recursos:
Procediment:
El nom canvia però el mètode és el mateix que preconitzava la retòrica antiga: la indagació als topoi o loci, els "calaixos" de la ment, a la recerca d'idees adequades al text que ens proposem d'escriure.
Aquesta tècnica es basa en un primer buidat de conceptes, idees i les seves relacions. Ens caldrà recollir tot allò que ens passi pel cap, fer-nos preguntes i respondre-les tot seguit. Els apunts presos, encara que en un principi surtin desordenats i incomplets, ens permetran de fer-nos una idea del que sabem sobre el tema i, així, disposarem d'un primer guió que de segur no serà el definitiu, però que ja ens serveix com a punt de partida.
Consisteix a buscar relacions de tota mena entre un concepte clau i d'altres. Apuntarem en forma de gràfic, de dibuixos, els conceptes relacionats amb el tema, marcant-hi les línies de relació existents entre ells. Posteriorment, en una segona etapa, ja els ordenarem segons el grau de vinculació que presenten amb el concepte clau.
Una vegada haurem obert les comportes de la creativitat, el pas següent serà fer una anàlisi del que ens ha sortit fins ara. Destriarem els que és útil del que no ho és i comprovarem que hi ha alguns termes recurrents que sovint estaran vinculats entre si, les anomenades paraules clau. Si aconseguim d'individualitzar-les i exhaurir-les, tindrem un material molt important per a la tasca de redacció final.
La dispositio o ordenació d'idees:
El primer que hem de fer és establir un pla general del que serà el nostre text, un esquema on els conceptes bàsics apareixeran estructurats segons el lloc que han d'ocupar en el redactat definitiu. Tot seguit elaborarem un esborrany amb les idees jerarquitzades, les diferents categories i subcategories ja definides i les associacions entre idees i conceptes ja establertes de manera correcta.
Normalment cada idea es desenvoluparà en un paràgraf.
No hi ha una llargària òptima per a tots els paràgrafs. Un text tècnic pot demanar uns paràgrafs curts perquè s'hi estan definint conceptes diversos; en canvi, un text narratiu pot demanar paràgrafs més llargs, que permeten una explicació minuciosa de situacions i accions. En els textos administratius la distribució en paràgrafs és especialment significativa, perquè sovint ja tenen una estructura predeterminada (com en el cas del certificat). L'estructura també és especialment significativa en la carta, com veurem a la unitat següent.
Per assegurar-nos que la distribució en paràgrafs que hem fet en un text és adequada, un bon recurs és mirar de posar un títol a cada paràgraf. Si podem titular cada paràgraf i els títols se succeeixen lògicament, segurament haurem encertat la distribució. La distribució en paràgrafs ha de ser un reflex de l'esquema que hem fet servir per bastir el text.
Els paràgrafs han d'estar lligats entre si seguint un criteri lògic i seqüencial, amb tots els elements de transició necessaris per a obtenir la cohesió total del conjunt en una unitat harmònica.
No hi ha un ordre bo per a tots els textos, però, si fem un cop d'ull als manuals de retòrica antiga, veurem que la norma bàsica és "Primer anuncia de què parlaràs, després parla'n i finalment digues de què has parlat", que es podria traduir en un esquema:
introducció - nucli o cos - conclusió
És important que l'ordre dels conceptes es reflecteixi en l'estructura del text (ús de títols, de paràgrafs, etc.). Generalment, les idees més rellevants se situen al principi del text, després d'alguns mots introductoris.
La elocutioo redacció: Amb aquest nom coneixien els antics la tercera fase del procés de composició escrita. Una traducció literal podria ser "dicció", "expressió", però, des del punt de vista tècnic, fóra més adequat assignar-li el valor de "expressió lingüística dels pensaments". És el moment definitiu, la plasmació del nostre text, el plat suculent del menú que estem degustant. Aquí prendran cos definitiu en forma de discurs elaborat i coherent les idees que suara apareixien als esquemes en estat embrionari. Aquí podrem també lluir els nostres coneixements de llengua i ensenyar als lectors la nostra capacitat d'expressió.
La retòrica tradicional sosté que les qualitats que ha de tenir necessàriament una composició escrita són quatre: adequació, correcció lingüística, claredat i bellesa.
La simplicitat és un aspecte bàsic que es pot aconseguir mitjançant l'observació d'alguns preceptes com poden ser:
-l'ús d'estructures sintàctiques simples, que segueixen l'ordre més habitual en català (subjecte-verb-complements);
-l'ús de verbs en forma activa (millor Hem fet un curs que no pas S'ha procedit a la realització d'un curs);
-l'ús dels mots més coneguts, més corrents, quan no ens interessa destacar-los del context (millor pagar que desemborsar, millor relació que interrelació, etc.).
Cal evitar sempre les expressions que poden interpretar-se de dues maneres diferents (ambigües). Sovint aquest problema no es detecta mentre es redacta, sinó quan es revisa el text ja escrit.
Pel que fa al text en la seva globalitat, és molt útil recórrer a marques com els títols, els esquemes, els resums, els tipus de lletra, les numeracions, els quadres, les llistes, els gràfics, etc. Aquests recursos, ben utilitzats, eviten que el lector hagi de fer esforços per interpretar quina és la importància que donem a cada aspecte del discurs, i per tant eviten possibles males interpretacions.
La narració
La narració constitueix una de les activitats principals que realitza l'home a través del llenguatge. En la seva forma més elemental, el relat de fets quotidians, és comú a totes les persones, instruïdes i analfabetes, i està present a totes les cultures. Dins de l'àmbit de la creació literària la narració és la forma en què estan escrites les rondalles, els contes, les llegendes, les faules, alguns relats mitològics i les novel·les, entre d'altres.
Tant a la seva manifestació natural com a la literària, la narració presenta una estructura bàsica que està constituïda pels elements següents: PLANTEJAMENT (ORIENTACIÓ), ACCIÓ O NUS, DESENLLAÇ (EPÍEG).
Al pròleg o plantejament l'autor anticipa el motiu principal del relat. L'orientació li serveix per a introduir en poques línies uns personatges en un temps i un espai determinats. L'acció constitueix el nus del relat, mentre que el desenllaç comporta la resolució del conflicte plantejat. L'epíleg pot ser una breu conclusió en la qual el narrador deixa entreveure que tot el que pugui esdevenir després del que ha relatat no és rellevant per al fet narrat. L´orientació i l´epíleg poden de vegades no aparèixer. L'acció i el desenllaç es caracteritzen per la presència de verbs en passat o present històric.
Narrar és relatar una història i descriure'n o exposar-ne ordenadament les circumstàncies. També nosaltres sense adonar-nos-en creem històries, reals o fictícies, sobretot oralment, quan expliquem un acudit o l'última pel·lícula que hem vist, un fet, una notícia o un accident que hàgim pogut sentir o presenciar, o bé la crònica d'un viatge o una visita, d'un espectacle o una prova esportiva. Per tant, com ja hem apuntat en començar, narrar és un fet habitual en gairebé qualsevol conversa pel sol fet d'estar explicant alguna cosa.
No podem oblidar la coherència necessària que hi ha d'haver entre els diferents elements perquè la història funcioni i tingui sentit. Les descripcions que situen tant l'espai com els personatges, l'estructura principal de la narració que s'haurà d'anar desenvolupant, l'ús adequat dels temps verbals en la progressió lògica temporal, el fet de mantenir un interès constant i un ritme narratiu àgil, el fet de saber intervenir com a narrador dins la història però sense abusar-ne... són aspectes fonamentals que hem de cuidar en tot moment.
La descripció
Ben segur que més d'una vegada us deveu haver trobat amb la necessitat de descriure: quan parlem o escrivim i no tenim el referent d'allò que volem descriure, ens cal donar-ne les característiques més distintives a fi que el nostre interlocutor sàpiga a qui o a què fem referència; llavors, doncs, descrivim.
Ordre dels elements
Hi ha moltes formes i procediments per elaborar una descripció, i també dependrà de les variants: la situació, la informació de què disposem, la finalitat que pretenguem... En tot cas, sí que és convenient seguir un cert procés basat sobretot en l'observació de la realitat i la posterior selecció d'informació; i cal fer-ho de la mateixa manera que un dibuixant o un fotògraf necessita captar la realitat per després plasmar-la en la seva obra.
Tot i que la descripció, diguem-ne literària, no segueix el rigor ni l'ordre d'una classificació científica o enciclopèdica, sí que ha d'observar i recollir dades i informació, per bé que després les rebutgi depenent de les intencions de la descripció.
Per això, en el segon pas, el de la selecció, el narrador prendrà els trets que l'hagin interessat o l'hagin impressionat més, per estructurar-los sempre a partir del seu criteri o dels objectius plantejats.
Encara que una primera funció d'una descripció pot ser la d'informar, molt sovint altres funcions tenen tanta importància o més: una de didàctica (reflectir una certa influència d'un entorn, una educació...) o una d'estètica (fer de la descripció un exercici pròpiament literari, poètic, simbòlic, etc.). Per aquest motiu, aquestes descripcions, lluny ja de les científiques, busquen apropar l'element descrit al lector per mitjà dels seus detalls més precisos, moltes vegades subjectius i que admeten una adjectivació i derivació rica i abundant, i també l'ús de figures retòriques (metàfores, comparacions, personificacions, etc.).
Però, compte!, hem de tenir cura que l'ús de tots aquests mitjans suara esmentats no doni com a resultat una redacció desordenada i caòtica; cal que, per damunt de tot, allò que surti de tot aquest procés sigui un text lògic, ben estructurat i cohesionat.
El diàleg escrit
L'expressió escrita reprodueix, amb més o menys rigor i detall, les converses o col·loquis entre els personatges d'una història mitjançant el diàleg.
L'estil directe i l'estil indirecte
Qualsevol relat, narració o fet pot ser narrat mitjançant dos estils o discursos:
Encara que depèn molt dels casos, l'estil directe aproxima i fa més real l'escena al lector; així notem com els fets s'expliquen en present, es fan servir la primera i segona persona i els referents són de proximitat (ara, aquí, aquest...), com si tot estigués passant en realitat.
En canvi, en l'estil indirecte, l'escena queda més subjectivada i sintetitzada pel narrador, ja que depèn més del seu punt de vista; els fets s'expliquen generalment en passat, es fa servir la tercera persona i els referents són de llunyania (llavors, allà, aquell...).
Parlar d'estil directe equival a parlar de diàleg. A més de trobar-lo en les històries transcrites en aquest discurs, trobem també el diàleg en molts altres mitjans: el teatre, el cinema, el còmic... i en qualsevol conversa que puguem mantenir.
Per això, tot i fer un bon ús dels signes de puntuació, de saber reproduir certs tics lingüístics, exclamacions..., la llengua oral és tan rica en entonacions, èmfasis, formes i matisos que la seva transcripció sempre ens queda insuficient. És bo, en conclusió, exercitar tot un seguit de pràctiques per conèixer una tècnica narrativa tan important com és la forma dialogada.